Però
m’estimaria més ser horitzontal.
No
sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant
minerals i amor matern
perquè
cada març esponerosa brosti,
ni
tinc la bellesa d’un jardí amb flors
que
faci que m’emplenin d’ohs,
i espectacularment
em pintin
ignorant
que aviat m’esfullaré.
Comparat
amb mi, un arbre és immortal
i
una tija en flor no és alta, però és més vistosa
i
d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra.
Aquesta
nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els
arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em
passejo entre ells però cap no se n’adona.
De
vegades penso que quan dormo
dec
assemblar-m’hi a la perfecció
-els
pensaments abaltits.
Per
a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores
el cel i jo conversem obertament,
i
seré útil quan definitivament m’ajegui;
llavors
els arbres sí que podran tocar-me,
i
les flors tindran temps per a mi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario